Què és la prostatitis?
El terme prostatitis engloba un grup de malalties que afecten la glàndula prostàtica. Poden ser agudes o cròniques, de caràcter infecciós o no, però totes comparteixen una sèrie de símptomes que consisteixen, sobretot, en un quadre de dolor o molèsties a la regió perineal i al tracte genitourinari, acompanyats de signes o símptomes urinaris com disúria o pol·laciúria o disfuncions sexuals (mal durant l'ejaculació, hematospèrmia).
La prostatitis és una afecció amb un pic d'incidència d'edat bimodal: els homes d'entre 20 i 40 anys i els més grans de 60 són els qui més la pateixen. De tots els episodis de prostatitis, en un 10% dels casos es demostra una causa bacteriana, mentre que en la resta dels casos la causa no és infecciosa, o la seva etiologia no es pot demostrar.
Tenint en compte que clínicament existeixen diversos síndromes prostàtics, l’NIH nord-americà (National Institute of Health) els classifica en quatre categories:
- Prostatitis bacteriana aguda
- Prostatitis crònica bacteriana
- Síndrome de dolor pelvià crònic inflamatori o no inflamatori
- Prostatitis inflamatòria asimptomàtica
Què causa la prostatitis?
LLa prostatitis bacteriana generalment és causada per patògens urinaris típics com l'Escherichia coli en la majoria dels casos, les Klebsiel·les o l’Staphilococcus aureus, entre d'altres. A més, algunes malalties de transmissió sexual (MTS) com la clamídia o la gonorrea també poden causar prostatitis bacteriana. La prostatitis crònica bacteriana pot ser causada per bacteris atrapats que els antibiòtics no han erradicat.
La prostatitis no bacteriana pot ser inflamatòria o no inflamatòria. Se'n desconeix el mecanisme, però pot involucrar la relaxació incompleta de l'esfínter urinari. Com a conseqüència, la pressió urinària elevada resultant pot causar reflux d'orina cap a la pròstata (la qual cosa desencadena una resposta inflamatòria) o un augment de l'activitat autonòmica de la pelvis que produeix dolor crònic sense inflamació.
Simptomatologia
Els símptomes varien en funció del tipus de prostatitis, tant pel que fa a la seva aparició com al seu grau de malaltia, encara que tot sovint involucren algun grau d'irritació (disúria, pol·laciúria, tenesme vesical), o d’obstrucció urinària (sensació de buidament incomplet de la bufeta, nictúria) i dolor que, a més de del perineu també es pot percebre a la zona lumbar o als testicles.
La prostatitis bacteriana aguda, a més del dolor perineal espontani, va normalment acompanyada de símptomes sistèmics com febre, calfreds, malestar general, nàusees, vòmits i, fins i tot, un xoc sèptic. També són freqüents els trastorns urinaris com la disúria o la retenció d'orina.
Els síndromes crònics de la prostatitis solen provocar un quadre clínic més lleu. En alguns casos, els símptomes són escassos o inexistents, i només comporten alteracions del semen que condicionen la infertilitat. A vegades predominen les manifestacions sexuals, com la pèrdua total o parcial de l'erecció, l'ejaculació dolorosa, o l’hemospèrmia. El més habitual és dolor pelvià i símptomes urinaris obstructius i irritatius (dificultat en iniciar la micció, disminució de la quantitat d'orina, imperiositat, poliúria diürna i/o nocturna...). El dolor es manifesta a diferents àrees: suprapúbica perineal, lumbosacre, escrotal, peniana. En el cas de la prostatitis crònica, els símptomes s'allarguen almenys durant tres mesos.
Diagnòstic
Per descartar malalties subjacents i tractar d’una manera correcta la prostatitis, cal un diagnòstic precís que permeti determinar de quin tipus de prostatitis es tracta. Les proves de diagnòstic inicials poden comprendre un tacte rectal, l’anàlisi d'orina i de sang, o proves de diagnòstic per imatges. En alguns casos se sol realitzar un massatge post prostàtic per avaluar les secrecions.
Tractament de la prostatitis
El tractament de prostatitis depèn bàsicament de la causa de la malaltia
La prostatitis bacteriana aguda es pot tractar de forma ambulatòria amb antibiòtics, repòs, analgèsics, fàrmacs per estovar la femta i hidratació. En general, el tractament té una durada d'entre dues i quatre setmanes.
En el cas de la prostatitis crònica, el tractament antibiòtic es pot prolongar fins a 12 setmanes. El tractament per a la prostatitis crònica pot incloure a vegades antiinflamatoris o relaxants musculars. Un cop finalitzat, el metge farà un seguiment per assegurar-se que la infecció ha desaparegut del tot.
El tractament de la síndrome de dolor pelvià crònic és difícil i inespecífic, ja que en bona part dels casos no es pot determinar del tot la causa. És freqüent que el tractament comenci amb antibiòtics eficaços per combatre bacteris atípics, juntament amb antiinflamatoris i/o analgèsics per pal·liar el dolor.